EL CANGUR

EL CANGUR:


Els cangurs són marsupials que habiten Austràlia. Els cangurs són manífers perquè neixen de la panxa de la mare i mamen de la mare.
La cua és llarga i musculosa per a mantenir l´equilibri.

• Quantes espècies hi ha?

Hi ha 45 espècies diferents de cangurs però les més importants són tres.

• El cangur vermell: és el cangur més gran.
• El cangur gris: és el més petit.
• El cangur marró. 

Els cangurs tenen grans i poderoses potes posteriors, peus grossos dissenyats per a botar, una cua llarga i musculosa per a mantenir l'equilibri i un cap xicotet. Els cangurs són herbívors i s'alimenten de pastures i arrels. Totes les espècies són nocturnes i crepusculars; usualment, passen el dia en quietud i s'alimenten durant les vesprades i nits fredes, generalment en grups. Tenen una esperança de vida de 18 anys aproximadament. Popularment, els cangurs són coneguts com l'animal més representatiu d'Austràlia. Com a tal, és molt comú trobar cangurs com a joguines i records del continent.

Alimentació:

EL cangur és un animal herbívor, s’alimenta de fulles tendres, d’arrels i herba.

Durant el dia el cangur descansa  a la sombra

Com es reprodueixen?

 Els cangurs neixen de la panxa de la mare i triguen en néixer 40 dies.
Quan neixen són de la mida del dit polze, és sord, cec i no tenen pèl. Estan dins la    bossa marsupial. 
                                                                                               
Per què porten una bossa?

Les mares tenen una bossa a la panxa per portar les cries. Allà poden mamar perquè dintre hi ha quatre pits.
 Es poden quedar dintre de la bossa fins als 8 mesos i així acaben de créixer.
A la bossa només hi ha una cria cada vegada

Curiositats:

·  El cangur té 5 dits a cada mà com nosaltres.

·  El cangur és un animal molt net perquè  després de menjar es renta les dents fregant-se amb les mans.

·  Quan té molta calor es llepa els braços per refrescar-se. 

·  Als cangurs es diverteixen barallant-se donant cops de puny com si fossin boxejadors.

·   Sabies que els cangurs quan es barallen poden apoyar-se sobre la seva cua com si fos un tamboret? És per aixecar les potes del darrere quan es barallen.

·  Si té set, fa un forat al terra per mirar de trobar-hi aigua.

·   Per escapar-se d´un perill corren fent ziga-zaga o es gira  i salta damunt del seu enemic.  

·  Quan hi ha un perill, pica el terra amb les potes del darrere per avisar als altres.  

EL GRILL

EL GRILL:



Els gríl·lids (Gryllidae) són una família d'insectes ortòpters que inclou unes 900 espècies conegudes, entre altres els populars grills. Es diferencien d'altres ortòpters, com els llagosts, pel fet de tenir el cos més pla i les antenes molt més llargues.
El "cant" dels grills només el fan els mascles, amb les ales dentades que actuen com un violí. El so produït s'anomena estridulació i és diferent en cada espècie; a més, la freqüència depèn de la temperatura.
Sobre els grills s'ha elaborat molt de folklore a tot el món. En algunes cultures se'ls mengen. Se'n crien com a aliment de mascotes, rèptils especialment.

Té el cap gros, el tòrax curt i un llarg abdomen.
Fa uns 2 cm de llarg. És de color marró fosc.
Té ales ben desenvolupades, però les usa poques vegades. Es mou saltant.

Alimentació:

És omnívor. Menja restes d'aliments i caça petits insectes.

Reproducció:

Es reprodueix per ous. La femella pon entre 500 i 1000 ous.
Dels ous neixen les larves que segueixen un procés de metamorfosi fins a ser adultes.

Viu en zones properes a les cases; s'amaga entre la llenya, entre les escletxes de les pedres o entre les herbes.

LA TORTUGA

LA TORTUGA:



Les tortugues (estudo hermanni hermanni) són rèptils caracteritzats pel fet de tenir un tronc ample i curt, protegit per una closca o cuirassa formada generalment per plaques òssies revestides de plaques còrnies, i a vegades només per plaques còrnies.
De la closca surten, per davant, el cap i les potes anteriors, i per darrere, les potes posteriors i la cua. Hi ha tortugues que la tenen dividida en dues parts, una de dorsal o superior i una altra de ventral, unides entre elles.
La característica més important de l'esquelet de les tortugues és que la columna vertebral és soldada a la part dorsal de la closca. L'esquelet fa que la respiració sigui impossible per moviment de la caixa toràcica, i és duta a terme principalment per l'acció de les extremitats.
El crani presenta característiques d'un gran primitivisme. No tenen dents, però sí una mandíbula afilada, semblant a un bec.

Reproducció:
La reproducció és ovípara i la incubació va a càrrec de la irradiació solar.
És proverbial l'extrema longevitat de les tortugues; diverses espècies poden viure 100 anys o més.
N'hi ha d'hàbitats terrestres i n'hi ha d'aquàtiques, marines o d'aigua dolça. Les d'hàbitat terrestre presenten dits lliures, mentre que les aquàtiques tenen les extremitats transformades en aletes o bé els dits units per una membrana.

La tortuga mediterrànea:

La tortuga mediterrània és un habitant típic del bosc mediterrani d’alzines i pins amb matolls abundants, malgrat que no li és favorable el bosc excessivament espès ja que impedeix el pas de la llum solar.

La seva àrea de distribució ha anat disminuint de manera continuada a causa dels incendis forestals, la recol·lecció il·legal i l’alteració del seu hàbitat, i avui dia les poblacions continentals són tan sols una relíquia del que antigament van ser. Només sobreviuen petites poblacions al nord de Catalunya (Alberes), el sud de França (Maurés) i el nord-oest d’Itàlia, així com a les illes de Mallorca, Menorca, Còrsega i Sardenya. A Catalunya s’està intentant repoblar a partir d’individus captius algunes zones que presenten condicions favorables com són el massís del Garraf i diferents punts del sud de Tarragona.

Presenta una closca molt abombada, d’un color groguenc, amb un dibuix típic de taques més fosques. L’escut de la cua és partit, és a dir, doble, tret que la permet distingir de Testudo graeca, la tortuga mora, en la qual l’escut de la cua no és doble. El plastró és de color groc, i les taques fosques dels escuts es troben ordenades en dues fileres longitudinals de taques. El cap, el coll i les extremitats són d’un color groc verdós, i a l’extrem de les potes tenen unes ungles no afilades. La cua finalitza amb un apèndix corni, similar a una ungla.

La seva alimentació és principalment herbívora, malgrat que no rebutgen els petits invertebrats com cucs de terra o cargols.

Durant els mesos freds de l’any, la tortuga mediterrània s’enterra i roman inactiva sense alimentar-se. A la primavera torna a empendre l’activitat alimentant-se de forma abundant. A finals de maig es produeixen les còpules, precedides d’un festeig una mica violent per part del mascle. La posta es realitza generalment a mitjans de juny i consta de 4 a 12 ous que la femella enterra a un punt amb unes condicions ambientals apropiades. La incubació dura al voltant d’uns tres mesos.

ESTRELLA DE MAR

ESTRELLA DE MAR

NOM CIENTIFIC: Asteroidea

NOM EN ANGLÈS DE L´ESTRELLA DE MAR:Starfish

L´ESTRELLA DE MAR MENJA: Alges,esponges,coral y detritus orgànic.

Les estrelles de mar són animals marins, n'hi ha de moltes formes i colors diferents..... fins a 2.000 espècies en tot el món! La majoria tenen 5 braços....

 

Reproducció:

Hi ha dos tipus de reproducció, per ous i per escissió. Per ous: La majoría de las estrellas de mar tenen sexes diferents i lliberen el esperma i els ous en l’aigua,on es produeixen la fecundació i las primeres fases del seu desenvolupament. En ocasions,la mare reté els ous en el fons i els protegeix.

 

Moltes estrelles de mar tenen el poder de regenerar parts del seu cos i en algunes especies aixó es conberteix en un medi habitual de reproduccío asexual,aquest tipus de repreducció s’anomena escissió.

Per escissió: La escissió es tracta de fragmentar el seu cos en diverses parts, perqué cadascuna generi un organisme nou. Hi ha estrelles que es divideixen en dues meitats iguals, de cadascuna de les que creix un altra estrella de mar nova i completa.

En cavi, altres espècies d’estrelles de mar generen individus nous a partir dels braços que desprenen del seu cos.

LA TONYINA

TONYINA

La tonyina o tonyina vermella tonyina roja (Thunnus thynnus) és una espècie de peix teleosti de la família dels escòmbrids. La tonyina es distribueix per l'Atlàntic nord i el Mediterrani. Es considera extingida en el Mar Negre. La tonyina s'ha pescat des de l'Antiguitat per al consum humà. La pesca de la tonyina al Mar Mediterrani és actualment una de les pesqueres més lucratives del món i els exemplars de millor qualitat s'exporten al mercat japonès de peix cru (sushi i sashimi). La forta pressió pesquera ha fer que l'abundància de la població hagi disminuït de manera alarmant, en un 72% en els darrers 40 anys, i es classifiqui a nivell de "en perill".

La tonyina té una durada de vida llarga (amb estimacions d'edat màxima que varien de 20 a 50 anys) i madura a una edat relativament avançada: s'estima que els individus de l'estoc mediterrani esdevenen adults als 4 o 5 anys, mentre que en l'estoc occidental els individus comencen a pondre a partir dels 8 anys. A la Mediterrània, la tonyina fa la posta a l'estiu, sobretot durant els mesos de juny i juliol. Com en la majoria dels peixos teleostis, dels ous se'n desenvolupa una larva de vida pelàgica. A diferència d'altres peixos, però, les larves i juvenils de tonyina creixen de manera extraordinàriament ràpida: els individus nascuts al mes de juny a la Mediterrània poden assolir els 40 cm i 1 kg de pes a l'octubre, quan tenen 4 mesos d'edat. 

Alimentació:

S’alimenta bàsicament d’altres peixos pelàgics més petits, com les sardines, verats, sorells, etc. És un gran depredador que pot arribar a nedar a velocitats de fins a 90 km/h.

Reproducció:

Per reproduir-se, les tonyines busquen les millors aigües per deixar-hi els ous. Un cop s’han reproduït, migren a les àrees on hi ha més aliment. Aquests desplaçaments constitueixen les conegudes migracions cap al mar Mediterrani.

Aquesta tonyina és la més cobejable i pot arribar a assolir alts preus al mercat. Per exemple, al Japó és molt preuat per elaborar el sushi i sashimi, i s’ha arribat a pagar milers d’euros per un sol exemplar. Aquest fet provoca una gran demanda i una sobreexplotació de l’espècie. Els tonyinaires aprofiten les migracions que fan per reproduir-se, estenen les xarxes per les seves zones de pas i així capturen tot el banc sencer.

Un altre factor que ho agreuja, és la captura d’individus joves per portar-los a granges d’engreix. El fet de capturar joves que encara no s’han reproduït provoca una disminució de posta d’ous, amb la conseqüent pèrdua de nous individus.

EL CRANC DE RIU

CRANC DE RIU:

Els crancs de riu són crustacis decàpodes i tots els individus formen part de les superfamílies. Comprenen tots els crancs d'aigua dolça.

Es compon amb 5 parells de potes, el primer parell amb pinces per alimentar-se, i l'abdomen amb falses potes.
Els crancs de riu muden l'exoesquelet i si es troben en latituds com les mediterrànies hivernen durant uns mesos.

Hàbit i alimentació:

Viuen a tots els continents en les aigües dolces amb la condició que no arribin a glaçar-se fins prop del fons durant l'hivern. Defugen els corrents ràpids i són animals de costums nocturns. La presència de cranc és un bon indicador de la qualitat de les aigües, tot i que no són gaire exigents en aquest aspecte.
S'alimenten de qualsevol matèria orgànica fins i tot carronya. Tenen molts depredadors al llarg de la seva vida: insectes, peixos, ocells i mamífers,i la llúdria.

Reproducció:

La còpula va precedida d'una lluita, de vegades amb ferides mortals, entre el mascle, que té pinces, i la femella. Quan el mascle aconsegueix tombar la femella, deixa anar el semen, que surt de la base de les falses potes (pleopodis) de l'abdomen. En el cranc de riu ibèric la fecundació dels ous ocorre un mes després de la copulació.
El cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant, està amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong Aphanomyces astaci.
Està prohibit pescar i comercialitzar el cranc de riu ibèric. El seu nínxol ecològic l'envaeix el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), molt més resistent i propagador del fong.
En l'actualitat només es troba el cranc de riu ibèric en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya, a les capçaleres de certes rieres prepirinenques.

INSECTE PAL

INSECTE PAL:

S’anomenen insectes pal per la seva semblanza amb un bastó. Els insectes pals son animals de vida nocturna. Durant el dia no es mouen, no s’allunyen de la planta que ells dóna aliment i esperen que arribi a la nit per alimentar-se. Les femelles es poden fecundar elles mateixes sense l’ajuda del mascle. Mengen fulles. El nom científic és Leptinia hispanica

Reproducció:

Es reprodueixen per ous. La femella pon els ous deixant-los caure al terra on es confonen amb petites llavors o pedretes.

Quan neixen les cries s'assemblen als adults.

Hàbit:

Viuen sobre les plantes, on es camuflen perfectament quan es queden quiets.

Viuen sobre les plantes, on es camuflen perfectament quan es queden quiets.

Quan estan quiets costa molt veure'ls; en canvi quan es mouen ho fan lentament i es poden observar fàcilment.

They have the body long and thin , with six legs and two long antennae . They don’t have wings.

His color is green or brown .

EL ÓS PANDA

EL ÓS PANDA:

El panda gegant, ós panda, o simplement, panda (Ailuropoda melanoleuca, significat literal:"peu de gat negre i blanc") és unatiu de la Xina centro-oriental i sud-oriental. És fàcil de reconèixer per les seves grans taques negres característiques al voltant dels ulls, de les orelles, i al llarg del seu cos.

El panda gegant viu en algunes serralades de la Xina central, principalment a la província deSichuan, però també a les províncies deShaanxi i Gansu. Degut a la construcció de granges,desforestació i altres desenvolupaments, el panda ha estat foragitat de les terres baixes on havia viscut.

Alimentació:

És fàcil de reconèixer per les seves grans taques negres característiques al voltant dels ulls, de les orelles, i al llarg del seu cos. Encara que pertanyi als carnívors, la dieta del panda gegant és el 99% de brots de bambú. L'altre 1% de la seva dieta inclou mel, ou, fulles d'arbust, taronges, i plàtans.

La reproducció:

Els pandes gegants arriben a la maduresa sexual entre els quatre i els vuit anys, i poden reproduir-se fins als 20 anys L'època d'aparellament és entre el març i el maig, quan una femella entra en el cicle estral, que només passa una vegada a l'any, que acaba al cap de dos o tres dies. Quan s'aparellen, la femella està ajupida amb el cap abaixat, i el mascle s'hi posa al damunt des del darrere repetidament per assegurar-se que la fertilització ha estat reeixida. El període degestació dura entre 95 i 160 dies.Els cadells pesen tan sols de 90 a 130 grams, que és més o menys 1/800 del pes de la mare

El panda és una espècie en perill d'extinció que necessita protecció. Un informe del 2007 mostra que hi ha 239 pandes que viuen en captivitat dins de Xina i 27 d'altres fora del país. La població salvatge estimada varia molt; una aproximació calcula que hi ha uns 1.590 animals vivint en llibertat, mentre que un altre estudi fet el 2006 a través de l'empremta genètica estima que la xifra podria ser més elevada, de 2.000 a 3.000. Alguns reportatges també mostren que el nombre de pandes al món salvatge està creixent. 

EL PEIX PALLASSO

EL PEIX PALLASSO:

El peix pallasso (Amphiprion ocellaris) és una espècie que viu a zones tropicals entre l’Oceà Índic i el Pacífic.

El peix pallasso té el cos de colors molt vistosos, és ataronjat amb varies ratlles blanques. No li fa res el verí de l'anemona. 

 Alimentació:

Menja peixos petits i també vegetals, són omnívors: a la natura mengen aliments vius com a algues, plàncton, mol·luscs, crustacis (copèpodes i misidacis) i aliment no digerit per les anemones que els serveixen d'amfitrions. En captivitat, es nodreixen d'escates de peix, musclos i calamars trossejats, bledes, espinacs i, fins i tot, fruites com el kiwi. Davant del perill s'amaga entre els tentacles verinosos.

En llurs hàbitats naturals, tenen relacions simbiòtiques amb anemones de mar: el peix es nodreix de matèria sense digerir que, altrament, podria danyar l'anemone de mar, mentre que els excrements del peix pallasso proporcionen nutrients a l'anemone de mar. A més, l'activitat natatòria del peix es tradueix en una major circulació d'aigua al voltant de l'anemone de mar i aquesta proporciona seguretat al peix a causa del seu verí que actua de manera dissuasiva davant dels atacs potencials dels depredadors.

Reproducció:

Son hermafroditas, els ous són cilindrics de color groc. L'ou del peix pallasso medeix uns 10 o 12cm. El peix pallasso cria de 12 a 24 cries. La boca groga amb la "pintura brillant" és capaç d'evitar les mossegades.

ELS DINOSAURES

ELS DINOSAURES

Vivien a la Terra, però la Terra era molt diferent de com és ara. El clima era a tot arreu igual: càlid i humit. Hi havia boscos amb arbres molt alts i falgueres gegantines que ocupaven tota la Terra, però no hi havia herba ni flors. Els sentits més desenvolupats eren la vista i l’olfacte depenen del dinosaure.

 

Alimentació dels dinosaures:

Existien dinosaures herbívors i carnívors. Els herbívors es defensen utilitzant diferents tècniques: Viuen en ramats, són molt grans, porten urpes, banyes, ariets, maces o fent servir la cua. Els herbívors caminen amb quatre potes són quadrúpedes. Els carnívors ataquen per aconseguir menjar, fan servir unes mandíbules robustes dotades amb dents esmolades i urpes afilades per caçar les preses.

Els carnívors caminen amb dues potes són bípedes. Els herbívors menjaven fulles arrencant-les amb les dents. Els arbres que hi havia eren enormes, avets, xiprers, sequoies, araucàries,i falgueres gegants. Passaven tot el dia menjant. Per facilitar la digestió, alguns dinosaures s’empassaven pedres, que trituraven els vegetals al seu estómac, com fan les gallines. Vivien en ramats, així es podien defensar millor si els atacaven. Els dinosaures carnívors menjaven llangardaixos, insectes, serps, petits mamífers i dinosaures herbívors, alguns menjaven ous i peixos. Alguns caçaven en grup. Tenien bona vista i eren mes intel·ligents que els herbívors, això els permetia elaborar estratègies de caça.

Reproducció:

Els dinosaures iniciaven el seu procés de reproducció rosant-se un amb l'altra ( mascle i femella ). La femella aixecava les dues potes del davant i les baixava bruscament per avisar al mascle del seu estat de zel. Després el mascle cridava i la femella contestava al seu crit. Finalment el mascle pujava sobre la femella, i la femella havia d'aguantar el doble de pes durant uns 5 minuts. 

LA VACA

LA VACA

Són manífers quadrúpedes remugants criats com a bestiar. La vaca (Bos taurus) és un animal domèstic de la originari de l'Europa. S'utilitza per a la producció de llet, carn i cuir. Les femelles són anomenats vaques i els mascles com bous o toros.

Alimentació:

Les vaques són mamífers exclusivament heríbors. Com tots els remugants, tenen un complex aparell digestiu compost de quatre cambres, permetent-los convertir la cel·lulosa de les tiges, fulles i beines de llavors en carbohidrats més senzills. Quan pasturen, masteguen la vegetació fins a convertir-la en un bol, que després passa a la primera cambra: el rumen.

El rumen és un òrgan d'una capacitat de 100–200 litres que fermenta l'aliment mitjançant una relació simbiòtica amb els eubacteris, protozous i rents de la flora intestinal. El bol és regurgitat periòdicament a la boca per tornar a ser mastegat i salivat. La masticació de l'aliment regurgitat és una adaptació que permet als remugants pasturar més ràpidament al matí i acabar de mastegar i digerir el menjar més tard durant el dia. Això és útil perquè el pasturatge, que requereix abaixar el cap, fa els remugants vulnerables als depredadors.

La reproducció de la vaca:

Una vedella comença a ser fèrtil a partir de 9-10 mesos, ja que a aquesta edat comencen a tenir zels, però perquè tingui un bon desenvolupament corporal cal esperar dels 15 als 18 mesos en la Frisona i dels 22 als 25 mesos en les d'aptitud carnissera.

La gestació d'una vaca dura aproximadament com la d'una dona: 9 mesos. Durant aquest nou mesos la brava (vedella que té més d'un any i menys de 3) comença a modificar l'estructura del mamaller i a créixer més ràpidament degut al canvi hormonal que provoca la progesterona (hormona encarregada de mantenir la gestació) en els últims dies s'omple el mamaller i comença a segregar calostre, que es transforma en llet als quatre dies desprès del part.

Normalment cada vaca de llet tarda entre 12 i 13 mesos(1 any) en tornar a tenir un altre vedell i és solen cobrir entre 60 i 80 dies desprès del part. La vaca solament pot quedar prenyada quan està zel.

LA LLOMBRIU

LA LLOMBRIU:

L’origen de les llombrius (parve) es situa en el precambrià fa 700 milions d’anys. Hi ha un gran nombre de famílies, espècies i subespècies que han anat  ocupant  llits fangosos de llacunes i les capes superiors de gairebé tots els sòls del planeta. El cuc de terra pertany al fílum dels anèl.lids, i entre aquests hi ha la classe dels oligoquets que reuneix més de 1800 espècies de cucs.

Els  cucs de terra perforen el sòl empassant-se gran quantitat de terra conjuntament amb les substàncies vegetals i animals en descomposició que troben en el seu camí i que li serveixen d’aliment. Podem trobar-lo normalment als horts, camps i jardins. 

Són fàcils de detectar en el terreny pels monticles d’excrements retorçats que hi ha a la entrada de les galeríes que perforen. Els seus excrements aporten potassi, fosfats i altres minerals al subsòl, afegint productes nitrogenats del seu metabolisme. Excaven la terra la barregen, l’espongen, la fan més permeable i al mateix temps la fertilitzen amb els seus excrements, aportant tot un munt de beneficis a l’agricultura sense perjudicar-la.

Com es reprodueixen

           

Els cucs de terra són uns animals hermafrodites insuficients, és a dir, són bisexuals, però necessiten una parella per reproduir-se. Una característica d’identificació és l’anell de reproducció anomenat clitel, un anell més ample situat a la part anterior del cuc que és present en totes les llombrius adultes. 

Reproducció: Els cucs de terra es reprodueixen cada 45 dies durant tot l’any, però la seva reproducció és més activa durant l’estació càlida i humida. Cada cuc està dotat d’òrgans reproductors femenins i masculins situats molt prop de l’extrem anterior del cuc. No poden autofecundar-se, per la cual cosa recorren a l’acoblament. Durant dues o tres hores, dos cucs col.loquen els extrems dels seus cossos en sentit invers i realitzen la còpula. El clitel, desenvolupat en època reproductora, llavors segrega una substància mucosa que facilita l’acoblament. Cada cuc rep l’esperma de l’altre i el reté en els receptacles seminals fins  el moment de la fecundació.

L’hora de la fecundació les glàndules del clitel produeixen una càpsula anomenada espermatòfor, de color groc verdós i uns 3-4 mm de grandària, en forma de pera. Aquesta càpsula amb els òvuls fecundats continua el seu viatge cap a la part anterior del cos per sortir a l’exterior convertit en un capoll tancat, on serà enterrat a la terra humida.

Alimentació:

Alimentació: És molt voraç, arriba a menjar el 90% del seu propi pes per dia. S’alimenta d’una varietat de matèria orgànica, incloent les fulles mortes i altres restes de vegetals, animals morts i partícules contingudes en la terra. En enterrar-se s’empassa i digereix aquesta matèria nutritiva dipositant els excrements a la superfície del sòl o dins dels seus túnels, produint un fertilitzant natural.

Solen viure a les capes superiors, però a l’hivern s’enterren més per escapar de les gelades. Quan el clima és molt caluròs fan el mateix per evitar la deshidratació. Defugen de la llum del dia, però sovint surten a la superfície durant la nit per alimentar-se i expulsar el seus detritus. Durant el dia només surten a la superfície en circumstàncies excepcionals, com quan s’inunden les seves galeries en cas de pluges torrencials.